Descripció
El paradigma d’interacció Typing fa referència a l’acció o habilitat d’escriure alguna cosa per mitjà d’algun tipus de teclat. Aquest es va començar a emprar en les primeres interfícies, les denominades textuals (no gràfiques), durant el període de 1945 a 1968. En aquest tipus d’interfícies (aquelles que fan ús d’elements mecànics, electromecànics o digitals, sense fer ús de l’escriptura manual), la interacció de tipus Typing es realitza mitjançant accions o comandaments que es combinen en un sol «lot», executant-se en un ordre determinat sense cap interacció intermèdia per part de l’usuari. Per a això, es fa necessari l’ús de dispositius adequats d’entrada (com ara un teclat convencional) per a contribuir a la usabilitat i ajudar els usuaris a dur a terme el seu treball de forma segura, efectiva, eficient i agradable. En conseqüència, els dispositius d’entrada de text, juntament amb el programari necessari, permeten transformar la informació que desitja proporcionar l’usuari mitjançant text en dades que el sistema pugui interpretar.
Tradicionalment, els usuaris han interaccionat molt mitjançant aquest paradigma, des dels primers sistemes operatius, els jocs basats en text, els editors de documents o els xats de missatgeria. No obstant això, actualment, hi ha un «ressorgiment» de les interfícies basades en text gràcies a la proliferació dels denominats chatbots. Cal destacar que a diferència de les interfícies d’usuari textuals, les GUI han servit per a superar molts dels problemes que presenten aquestes, com poden ser la impossibilitat d’exploració, la limitació en la recuperació dels errors o la necessitat d’un entrenament i habilitat per part dels usuaris que feien ús d’aquestes.
Aplicació
Històricament, un dels primers dispositius d’entrada de text desenvolupats per als sistemes digitals són els diferents tipus teclats (keyboard) sent el dispositiu comunament més emprat amb el paradigma d’interacció Typing. Un teclat és un dispositiu de l’estil d’una «màquina d’escriure», que utilitza una disposició determinada de botons o tecles per a introduir lletres, números o caràcters en un sistema digital (encara que els primers teclats eren realment diferents de la idea de teclat que tenim avui, tal com es pot apreciar en la figura).
Teclat d’Apple II
Font: Wikipedia.
No obstant això, la gran majoria dels ordinadors portàtils actuals compta amb un teclat integrat, mentre que els ordinadors d’escriptori generalment utilitzen un teclat de tipus perifèric, havent sofert una evolució des de llavors. Al seu torn, un altre tipus de dispositius, com ara els telèfons intel·ligents i les tauletes, empren teclats de tipus virtual com a mecanismes d’inserció de text. Concretament, un teclat és un grup de botons on/off, que s’usen en combinació o per separat. Aquests dispositius detecten essencialment una de les dues posicions (per exemple, tecles en teclats mecànics o botons sensibles al tacte), cosa que comporta una detecció d’esdeveniments en un rang continu. Actualment, tots fem servir el teclat segurament sense haver pensat en els aspectes que van desencadenar el seu disseny, si bé és un punt rellevant a considerar en el disseny de com ha de ser l’entrada de text. D’aquesta manera, hi ha diferents tipus de teclat.
Teclat QWERTY
La majoria de les persones estem bastant familiaritzades amb aquest disseny de teclat alfanumèric estàndard, sovint anomenat teclat QWERTY. El seu nom deriva de les primeres lletres de la fila més alta d’esquerra al centre. Originàriament, es va dissenyar per a reduir la incidència de les col·lisions de les tecles en les màquines d’escriure manuals, en lloc de ser una disposició òptima.
Exemple de teclat QWERTY
Font: Wikipedia.
Algunes distribucions similars a QWERTY són el QWERTZ o QWERTZU, àmpliament utilitzada a Europa Central o a l’AZERTY. Es tracta d’una distribució de teclat que s’utilitza majoritàriament en alguns països francòfons. Al seu torn, els teclats s’implementen tant en format físic (rígids i flexibles, com podria ser el d’un portàtil o un fabricat de material de silicona respectivament) com en digitals (sobre una interfície tàctil, com el que implementa una tauleta) i, fins i tot, projectats (sobre qualsevol superfície, com un teclat làser).
Magic Cube Laser
Font: Wikipedia.
D’altra banda, hi ha dissenys de teclats QWERTY amb un propòsit més ergonòmic, alguns d’aquests dissenys es basen en tecles encastades en buits amb forma de cub que permeten que els dits aconsegueixin les tecles amb menys esforç, i també una sèrie central de controls com ara Enter, Alt, Backspace, que es poden pressionar fàcilment amb els polzes.
Exemple de teclat ergonòmic Kinesis
Font: Wikipedia.
Teclat alfabètic
Es tracta d’un disseny en què les lletres estan ordenades alfabèticament mitjançant el teclat. Es va crear amb el propòsit de permetre una mecanografia més ràpida dels mecanògrafs no entrenats, però no demostraven que fos així per als mecanògrafs entrenats atès que no hi ha un avantatge inherent a aquest disseny.
Teclat Dvorak
L’arribada dels teclats electrònics va permetre prescindir de la problemàtica de les col·lisions de tecles de les màquines d’escriure manuals. Per això, es va dissenyar un teclat sobre la base de la freqüència d’ús de les lletres, la freqüència del patró de lletres i les seqüències en l’idioma anglès (per a altres idiomes, potser no sigui la millor opció). Això permet fer una escriptura més ràpida amb els dits alternant les dues mans (concretament amb els dits índex) en lloc de tocar repetitivament amb un dit i tenir la majoria assignats a una mà, com en el teclat QWERTY.
Exemple de teclat Dvorak americà
Font: Wikipedia.
Teclat d’acords
El seu disseny permet pressionar diverses tecles, que s’han de pressionar per a produir un nombre petit de caràcters, encara que es requereixen poques tecles, per la qual cosa els teclats d’acords poden ser molt petits i molts poden operar-se amb solament una mà. Es requereix un entrenament previ per a emprar aquest tipus de teclat i s’usen per exemple als tribunals de justícia.
Teclat T9
El seu disseny va permetre la seva incorporació en els telèfons ja que solament compta amb dígits 0-9, i no un teclat alfanumèric complet, la qual cosa requereix d’una major superfície. Per a poder fer ús dels caràcters, les tecles numèriques generalment s’han de pressionar diverses vegades fins a aconseguir la lletra que es desitja introduir. Un exemple d’aquest teclat el trobem en els dispositius mòbils i va ser molt popular després del desenvolupament de la missatgeria de text per mitjà dels SMS.
Esquema de teclat T9 d’un dispositiu mòbil
Font: Wikipedia.
Exemples
La transformació digital de les últimes dècades ha permès que una varietat d’aplicacions de sistemes que requereixen l’entrada de text s’hagin desenvolupat considerablement, sent molt emprades en els nostres dies. Aquestes interfícies s’utilitzen principalment per a comunicar i registrar informació i dades. A continuació, exposem algunes aplicacions que fan ús del Typing per mitjà de les interfícies d’entrada de text.
Intèrpret de comandaments
Les primeres interfícies persona-ordinador estaven basades en el llenguatge de comandaments i feien ús de dispositius d’entrada de text. La CLI (Command Language Interpreter) va ser el mitjà principal d’interacció de la majoria dels sistemes informàtics a mitjan dècada dels 60 i es va continuar utilitzant en dècades posteriors, des dels sistemes Unix als primers sistemes informàtics personals, com pot ser l’MS-DOS. La interfície generalment s’implementa amb una shell de línia de comandament. Es tracta d’un programa que accepta comandaments com a entrada de text i converteix els comandaments introduïts en funcions apropiades del sistema operatiu. El sistema mostra un prompt i l’usuari introdueix el comandament mitjançant un teclat. Es tracta d’interfícies en què l’usuari no té la possibilitat de poder explorar opcions i en què prèviament ha de conèixer el comandament associat a l’acció que vol dur a terme, la qual cosa requereix un entrenament previ. Com a resultat, acaben sent interfícies poc usables i orientades sobretot a experts.
A dalt: Pantalla de comandaments del sistema Unix. A baix: Pantalla de comandaments del sistema MS-DOS
Font: Wikipedia.
Formularis
L’ús de formularis està molt estès en els sistemes digitals actuals i permeten poder recaptar informació o accedir en un entorn restringit. Tradicionalment les contrasenyes s’introdueixen per mitjà d’un dispositiu d’entrada de text. Per a això, es fa ús de les interfícies d’entrades de text comunament mitjançant els dispositius de tipus teclat, malgrat que va guanyant terreny la tecnologia biomètrica.
Sistema d’accés
Font: Wikipedia.
Programació de software
Un programa de software consisteix en una llista d’instruccions que permeten que un sistema informàtic executi una tasca específica. Els programes es poden escriure en un llenguatge de nivell baix (més a prop de l’idioma de la màquina sense arribar a ser binari) o de nivell alt (escrit en un format que està més a la vora del nostre llenguatge humà). Per a això s’empren comunament les interfícies d’entrada de text.
Entorn de desenvolupament del software integrat Eclipse
Font: Wikipedia.
Processadors de text
Es tracta d’un software o un dispositiu que permet als usuaris crear, editar i imprimir documents, i també emmagatzemar-los electrònicament. Al seu torn, incorporen elements gràfics malgrat que en gran manera segueixen fent ús del teclat per a la inserció de textos i l’execució de dreceres del teclat (per exemple, Ctrl+c i Ctrl-v).
Processador de text LibreOffice
Font: Wikipedia.
Missatgeria
Aplicacions com ara WhatsApp o Telegram fan ús de mecanismes d’entrada de text, mitjançant l’ús de teclats virtuals que poden ser personalitzats i, fins i tot, augmentats mitjançant la inserció d’elements visuals com ara imatges o emoticones predefinides.
Teclat WhatsApp del sistema Android
Font: Android StackExchange.
Chatbots
Es tracta d’un servei en què l’usuari interactua mitjançant una interfície tipus xat. Actualment s’utilitzen preferentment en serveis d’informació, de venda de productes o d’informació al client. Els primers chatbots solament podien reconèixer uns comandaments específics, no obstant això, l’usuari no ha de ser exacte quan conversa amb el chatbot, ja que aquest entén no solament els comandaments específics, sinó el llenguatge en general. El chatbot té un cert grau d’intel·ligència artificial, de manera que és més intel·ligent a mesura que manté converses amb els usuaris.
Exemple d’assistent virtual
Font: Wikipedia.
Referències
Helander, M. G.; Landauer, T. K.; Prabhu, P. V. (1997). Handbook of Human-Computer Interaction (2a. ed.). Amsterdam: North-Holland.
Raymond, E. S. (2003). The art of Unix programming. Addison-Wesley Professional.